Districte Universitari de Catalunya
Proves d’Accés a la Universitat. Curs 2012-2013 Setembre
Història de la filosofia
OPCIÓ
A
Suposo, doncs, que tot el que
veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de
mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma,
l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs,
com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert.
Però com sé jo que no hi ha
alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de
la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre
poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè
potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa?
Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto;
perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits
que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res
al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també
que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso
alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament
poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-meconstantment enganyat.
No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant
com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc
alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura,
s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament
vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment.
René Descartes, Meditacions
metafísiques II
1.
Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del
text i com hi apareixen relacionades.[2 punts]
2.
Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que
tenen en el text els mots següents:[1 punt]
a)
«extensió»
b)
«quimeres»
3.
Expliqueu per què René Descartes diu: «[...] hi ha un ésser engañador summament
poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment
enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.» (En la
resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin
pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)[3
punts]
4.
Compareu la concepció de Descartes sobre quina és la fonamentació del
coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a
destacat de la història de la filosofia occidental. [2
punts]
5.
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi ha cap
propo-sició de la qual puguem tenir una certesa absoluta.» Responeu d’una
manera raonada.[2
punts]
OPCIÓ
B
Les
preguntes sobre els fins són preguntes sobre quines coses són desitjables. La
doctrina utili-tarista és que la felicitat és desitjable i que és l’única cosa
desitjable com a fi, totes les altres coses són només desitjables com a mitjans
per a aquest fi [...].
L’única
prova que es pot donar que un objecte és visible és que de fet la gent el veu.
L’única prova que es pot oferir que un so és audible és que la gent de fet el
sent: i així pel que fa a les altres fonts de l’experiència. De manera
semblant, entenc que l’única evidència que és possible aportar que una cosa és
desitjable és que la gent realment la desitja. [...] L’única raó que es pot
donar a favor que la felicitat general és desitjable és que tota persona, en la
mesura que creu que la pot assolir, desitja la pròpia felicitat. Doncs bé, com
que això és un fet, no solament tenim tota la prova que és possible donar en aquest
cas, sinó també tota la prova que es podria exigir, que la felicitat és un bé:
que la felicitat de cada persona és un bé per a aquella persona, i que la
felicitat general és, doncs, un bé per a la suma de totes les persones. Amb
això, la felicitat adquireix un títol legítim de ser un dels fins de la
conducta i, consegüentment, un dels criteris de la moral.
Però
això per si sol no demostra que sigui el criteri únic. Per a ser-ho, semblaria
necessari mostrar no solament que la gent desitja la felicitat, sinó també que
no desitja mai res més. Ara, és ben palpable que la gent de fet desitja coses
que en el llenguatge corrent són decididament diferents de la felicitat.
Desitgen, per exemple, la virtut i l’absència de vici [...].
John Stuart Mill, L’utilitarisme,
capítol iv 3
1.
Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del
text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
2.
Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que
tenen en el text els mots o les expressions següents:[1
punt]
a)
«felicitat»
b)
«desitjable com a fi»
3.
Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de l’afirmació
següent: «la felicitat és desitjable i [...] és l’única cosa desitjable com a
fi». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que
siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)[3
punts]
4.
Compareu la concepció de Mill sobre el bé (o sobre allò que té valor per ell
mateix) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a
destacat de la història de la filosofia occidental. [2
punts]
5.
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Del fet que
tothom desitja la seva pròpia felicitat, se’n dedueix que cadascú ha d’actuar
de la manera que més propiciï que hi hagi el màxim de felicitat general.»
Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
Font : http://www.gencat.cat/economia/ur/doc_un/pau_hfil13sl.pdf
