Hume. Exercici 3 de Selectivitat

Proves d'accés a la Universitat. 
Curs 2006-2007  Història de la Filosofia

Estem determinats a suposar que el futur s’assembla al passat únicament pel costum. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al seu efecte habitual, i s’anticipa a la vista concebent el moviment de la segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament i de forma independent de l’experiència, que em condueixi a treure una conclusió com aquesta; i fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits d’aquesta classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada. Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?     David HUME. Resum del tractat de la naturalesa humana

3. Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.   [3 punts]

Hume ens fa aquesta afirmació perquè des del seu escepticisme ell defensa que és impossible per a la nostra raó demostrar que si es dóna una situació (causa) determinada necessàriament s’ hagi de donar una altre (efecte) conseqüència de l’ anterior. Està negant, doncs, la idea de la causalitat.

Veiem en aquest text com Hume es planteja la idea de la causalitat (bola de billar que es mou …moviment de la segona bola). Hume analitza aquesta idea (tant important en el nostre pensament i en el pensament científic) perquè tracta d’ esbrinar la seva validesa lògica, és a dir, si realment es pot defensar la seva validesa racional o lògica, tal com podem defensar, per exemple , la validesa lògica o racional dels raonament matemàtic. Hume nega la validesa racional de la idea de la causalitat.

L’ argument que utilitza per a negar la validesa de la idea de la causalitat el basa en el seu criteri de veritat (tants sols és vàlida aquella idea que es confirmada per alguna impressió). Al text veiem com ens diu que els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. No percebem les seves qualitats sensibles. Amb aquestes paraules ens vol dir que no podem demostrar experimentalment que necessàriament un fet (causa) hagi de ser seguida per un altre fet (efecte).  Segons aquest autor allò que es pot demostrar en relació a la relació causa-efecte és una connexió successiva (sempre veiem junts A i B, el foc i el fum, per exemple) però no podem demostrar una connexió necessària entre A i B (si es dóna un necessàriament s’ ha de donar l’ altre)

Que Hume utilitzi aquest criteri ens mostra el seu empirisme (No percebem les seves qualitats sensibles) i la seva distància del racionalisme de Descartes : aquest prioritzava sempre la reflexió per davant de la informació dels sentits.

No és la idea de la causalitat l’ única idea central  que Hume sotmet a anàlisi : també ho fa amb idees tant importants per al nostre pensament i la nostra cultura com el mètode inductiu, la idea del jo, la idea de Déu i la del món físic. El resultat de les seves reflexions ens mostra el seu escepticisme radical perquè acaba negant sempre la validesa d’ aquestes idees.

Si la relació de causalitat no és demostrable, per què tothom la dóna per vàlida?  Hume ens ho explica al text  : la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al seu efecte habitual. És el nostre costum o hàbit, la nostra experiència personal i col·lectiva la que ens porta a suposar que si es dona A es donarà B. Nosaltres creiem que serà així. Hume diferencia entre creença i demostració. Creiem que demà sortirà el sol, però no ho podem demostrar. Però, per una altra banda, si coneixem dos dels tres angles d’ un triangle podem demostrar el tercer, no direm creiem que el tercer fa…

Si parlem de la idea de causalitat ens estem referint al que ell anomena qüestions de fet, és a dir temes experimentals. Ell diferencia entre les qüestions de fet i les relacions d’ idees. Les primeres són aquelles afirmacions que fem sobre els fets experimentals, en aquest terreny la demostració és sempre a posteriori (cal comprovar) i en mols casos impossible (si parlem del futur). A les relacions d’ idees estem parlant de raonament matemàtics o lògics : aquí sempre és possible la demostració i aquesta no és experimental sinó lògica. En el text veiem com Hume tracta solament de manera directa sobre qüestions de fet.

Podem dir també que en el text (fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits) veiem una crítica del mètode inductiu : haver vist molts casos particulars no ens permet fer generalitzacions demostrables.

Hume va voler entendre de quina manera funciona la nostra ment : a aquest esforç de recerca l’ anomenem psicologisme. És per això que al text ens diu estem determinats a suposar, volent dir que la nostra ment, la nostra naturalesa ens porta a actuar d’ aquesta manera.

Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»?  Perquè ell no comparteix l’ optimisme de Descartes. Aquest tenia una confiança il·limitada en les possibilitats de la raó humana (tant sols ens cal un mètode). Hume és escèptic, no tàctic com Descartes, sinó radical i arriba a la conclusió de que la raó té moltes limitacions, que hi ha moltes coses que no pot demostrar. I en aquest cas la nostra ment substitueix la raó per la creença perquè en refiem de la nostra experiència, del nostre hàbit o costum.

«No hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada» : Hume ens fa també aquesta afirmació perquè com a Il.lustrat que és tracta de revisar moltes de les idees que la gent dóna com a indiscutibles, per a així clarificar-les, tal com tractaven de fer els il.lustrats del segle XVIII.

Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»?

Perquè ell vol defensar que no és possible demostrar (tal com si podem fer en el saber matemàtic) que el futur serà d’ una determinada manera, o que a un fet A (causa) l’ hagi de seguir un fet B (efecte). I ell defensa aquesta opinió per a fer-nos veure que cal ser més escèptics en relació a les possibilitats de la nostra raó : té moltes més limitacions de les que pensem i en molts aspectes de la nostra vida ens basem més en creences que en demostracions (creiem que demà sortirà el sol, creiem que sempre el foc cremarà...)

David Hume pwp

David Hume

View more presentations from Jesús Gómez

David Hume. Mapa conceptual

Font:  http://ficus.pntic.mec.es/amoe0013/FILO-II/empirismo.htm

David Hume Correcció exercici

Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment les conseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials. Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses.

(Selectivitat Juny 2009 Opció A (Opció B Plató)

David HUME. Investigació sobre els principis de la moral

3. Per què diu Hume que «la raó […] no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals»? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text .[3 punts]

Hume fa aquesta afirmació perquè ell defensa una ètica emotivista : és el sentiment el que ens portarà a les nostres opcions morals, a l’ aprovació o el rebuig moral, com diu el text.

En el text veiem com Hume ens dóna algunes de les seves opinions sobre la moralitat humana. Veiem així com l’ ètica és un dels temes que ell investiga i veiem també com defensa unes opcions molt clares.

Diem que la seva ètica, és a dir, la seva manera d’ entendre la nostra moral, és a dir, la manera com ens comportem moralment, és una ètica emotivista. Que la seva ètica és emotivista vol dir que Hume entén que la base de les nostres opcions morals són els nostres sentiments, les nostres emocions. Per això al text ens diu “cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials” i també “ la utilitat no és més que una tendència a un cert fi”. Amb aquestes afirmacions el que ens vol dir és que els nostres fins, allò en funció del que actuem (els valors, els objectius, com per exemple ser solidaris, respectar la paraula, ser fidels als nostres amics…) no venen donats per la nostra reflexió o raó sinó que deriven dels nostres sentiments o emocions.

Cal dir que així com Hume és emotivista en relació a la moral altres grans pensadors, com per exemple Sòcrates i Plató, no ho són. Aquests dos autors es decanten per prioritzar l’ importància de la raó en tots els aspectes de la vida humana, també en el de la seva actuació moral. Sòcrates va ser el defensor de l’ intel•lectualisme moral : cal tenir el concepte de bondat per a ser una bona persona. Plató comparteix aquesta idea. Hume no accepta aquest plantejament.

Utilitarisme: En el text veiem clarament com Hume ens afirma que un dels eixos de les nostres conductes és el de la utilitat (“ preferència per les que són útils i beneficioses”). Per això qualifiquem la seva ètica d’ utilitarista. El que es vol dir és que en general tractem d’ actuar buscant que les nostres accions ens siguin beneficioses, útils, tant a cadascú de nosaltres com als demés. Allò que defineix la bondat d’ una acció no està definit prèviament sinó que és conseqüència dels seus efectes sobre mi i sobre els altres.

En el text veiem també com el sentiment que impulsa les accions humanes és el de l' empatia, és a dir, la recerca de la felicitat dels altres. Segons Hume tothom vol la felicitat . La felicitat personal i també dels altres. És el que ell anomena “humanitat” en el text i ho concreta expressament quan diu “aquest sentiment no pot ser altre que una certa felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat”.

Quan en el text Hume ens parla de “virtut i vici” es refereix a allò que anomenem bé o mal, bona o mala conducta. Ell ens afirma que la virtut, és a dir, la bondat moral, consisteix en tenir una conducta útil, és a dir, beneficiosa per els altres. Per això si sóc egoista no sóc una persona virtuosa, és a dir, una bona persona, perquè el meu egoisme no és beneficiós per als altres. I si sóc un mentider tampoc sóc una bona persona perquè perjudico als altres.

Diem que l’ ètica de Hume és relativista perquè, així com Plató ens diria que existeix una definició de Justícia, per exemple, i aquesta definició és única, en Hume no hi ha una definició prèvia del bé i del mal, tot derivarà de la utilitat, del benefici individual i col•lectiu.

Hume es pregunta d’ on surten aquestes tendències que tots tenim a posar-nos en el lloc de l’ altre, és a dir , a l’ empatia. La seva resposta és que forma part de la naturalesa humana i que de fet és així malgrat no poder saber per què és així. Veiem en aquestes afirmacions el seu escepticisme. Un escepticisme molt radical i no tan sols procedimental, com en el cas de Descartes. Aquest autor ho és però des del seu optimisme intel•lectual : està convençut de que amb les seves investigacions arribarà a algun lloc segur. També en la seva ètica, com hem vist, Hume troba que la raó humana té moltes limitacions. No és la raó la base de la moralitat, sinó el sentiment.

La raó o reflexió té la seva funció en la nostra conducta moral : no és el factor determinant però és necessària perquè col•labora en les nostres decisions. Aquest aspecte de la teoria ètica de Hume ho veiem al final del fragment quans ens diu que “la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència”. El que ens vol dir és que els sentiment estableix el fi o objectiu i la raó col•labora, ajuda, en la manera de portar terme el fi. Per exemple, jo puc tenir molt clar que vull ser solidari (els meus sentiments em porten a ser-ho), però és la reflexió la que m’ ajudarà a trobar a la manera més eficaç de ser-ho i en quin moment ho haig de ser.

Per tant, Hume ens diu que “la raó (...) no pot produir per si mateixa l’ aprovació o el blasme morals” perquè l’ aprovació o rebuig moral depenen dels nostres sentiments (recerca de la felicitat personal i dels altres) i no de la raó. La raó o reflexió és imprescindible també en el nostre comportament moral , però en funció i com ajuda dels sentiments morals.

Documental sobre David Hume

David Hume: la música i la pintura del seu temps a Anglaterra

David Hume. La música i la pintura del seu temps

View more presentations from Jesús Gómez.