Plató El mite de Gigues

Divendres 15.10 cal haver llegit molt atentament aquest text. El comentarem i analitzarem a classe. Tots hem de ser capaços d' explicar-ne els detalls i de respondre la pregunta (que no cal portar escrita) :

Quina creieu que seria la resposta que donaria Plató a la tesis que es defensa en el mite de Gigues?

Al llibre II de La República, de Plató, Sòcrates dialoga amb els seus deixebles. Un d’ ells li explica que la majoria de la gent està convençuda de que tot aquell que pot, mira tant sols pels seus interessos i si és necessari actua injustament sempre que pugui sortir ben parat. Aquest deixeble li explica a Sòcrates un mite , el mite de Gigues per a argumentar allò que segons ell la majoria de la gent opina.

Per a entendre com els bons ho són contra la seva voluntat, perquè no poden ser dolents, n'hi haurà prou amb imaginar que fem el següent: donem a tots, justos i injustos, llicència per a fer el allò que vulguin i després fem un seguiment per veure on porten a cadascú els seus desitjos. Llavors podrem veure com el just segueix els mateixos camins que l'injust, impulsat per l' interès propi, finalitat que tot ésser està disposat per naturalesa a perseguir com un bé, encara que la llei desviï per força aquesta tendència i la encamini al respecte de la igualtat. Aquesta llicència de que jo parlo podrien arribar a gaudir-la, millor que de cap altra manera, si se'ls dotés d'un poder com el que diuen va tenir fa molt de temps l'avantpassat del rei de Lídia, Gigues. Diuen que era un pastor que estava al servei del rei de Lidia. Sobrevingué una vegada un gran temporal i terratrèmol; s'obrí la terra i va aparèixer una esquerda en el mateix lloc en què ell pasturava . Sorprès davant l'espectacle, va baixar per l’ esquerda y va veure allà, entre moltes altres meravelles que la faula relata, un cavall de bronze, buit, amb obertures, per una de les quals es va ajupir a mirar i va veure que dins hi havia un cadàver, de talla pel que sembla més que humana, que no portava a sobre més que un anell d'or a la mà; li va treure el pastor i va sortir. Quan, segons costum, es van reunir els pastors amb la finalitat d'informar al rei, com tots els mesos, sobre el bestiar, va acudir també ell amb el seu anell al dit. Estant, doncs, assegut entre els altres, va donar la casualitat que girés l'anell, deixant l’ encast amb vista al palmell de la mà; immediatament
van cessar de veure’ l els que l'envoltaven i amb gran sorpresa seva, van començar a parlar d' ell com d'una persona absent. Va tocar novament l'anell, va tornar cap a fora l’ encast i un cop tornat va tornar a ser visible. Al adonar-se'n, va repetir l' intent per comprovar si efectivament tenia la joia aquell poder, i una altra vegada va passar el mateix: en tornar cap a dins l’ encast, desapareixia el seu amo, i quan ho tornava cap a fora, el veien de nou. Feta ja aquesta observació, procurà formar part dels enviats que havien d’informar el rei, va arribar a Palau, va seduir la seva dona, va atacar i va matar amb la seva ajuda al sobirà i s’ apoderà del regne.

Doncs bé, si hi haguessin dos anells com aquell els quals portés un posat el just i un altra l’injust, és opinió comuna que no hi hauria persona de conviccions tan fermes com per perseverar en la justícia i abstenir-se en absolut de tocar allò dels altres, tampoc deixaria de dirigir-se al mercat i
prendre d'allà sense cap por el que volgués, entrar a les cases alienes i fornicar amb qui volgués, matar o alliberar persones al seu arbitri, obrar, en fi, com un déu envoltat de mortals. En res diferirien, doncs, els comportaments de l'un i l'altre, que seguirien exactament el mateix camí. Doncs bé, vet aquí el que podria considerar una bona demostració que ningú és just de grau, sinó per força i trobant-se persuadit que la justícia no és bona per a ell personalment, ja que, pel que fa un creu que podrà cometre una injustícia, la comet. I això perquè tothom creu que és molt més avantatjosa personalment la injustícia que la justícia. «I té raó al creure-ho així », dirà el defensor de la teoria que exposo. És més: si hagués qui, estant dotat de semblant talismà, es negués a cometre mai injustícia i a posar mà en els béns aliens, li tindrien, observant la seva conducta, per l'ésser més miserable i estúpid de l' món, encara que no per això deixarien d'enaltir-lo en les seves converses, ocultant així els seus sentiments per temor de ser objecte d'alguna injustícia. Això és el que jo havia de dir.

La República, II 359,360