Filosofia Contemporània

Tema 12 Filosofia Contemporània

View more presentations from Jesús Gómez

Kant pwp

Immanuel Kant

View more presentations from Jesús Gómez

Immanuel Kant

Jean Jacques Rousseau

David Hume Correcció exercici

Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment les conseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials. Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses.

(Selectivitat Juny 2009 Opció A (Opció B Plató)

David HUME. Investigació sobre els principis de la moral

3. Per què diu Hume que «la raó […] no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals»? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text .[3 punts]

Hume fa aquesta afirmació perquè ell defensa una ètica emotivista : és el sentiment el que ens portarà a les nostres opcions morals, a l’ aprovació o el rebuig moral, com diu el text.

En el text veiem com Hume ens dóna algunes de les seves opinions sobre la moralitat humana. Veiem així com l’ ètica és un dels temes que ell investiga i veiem també com defensa unes opcions molt clares.

Diem que la seva ètica, és a dir, la seva manera d’ entendre la nostra moral, és a dir, la manera com ens comportem moralment, és una ètica emotivista. Que la seva ètica és emotivista vol dir que Hume entén que la base de les nostres opcions morals són els nostres sentiments, les nostres emocions. Per això al text ens diu “cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials” i també “ la utilitat no és més que una tendència a un cert fi”. Amb aquestes afirmacions el que ens vol dir és que els nostres fins, allò en funció del que actuem (els valors, els objectius, com per exemple ser solidaris, respectar la paraula, ser fidels als nostres amics…) no venen donats per la nostra reflexió o raó sinó que deriven dels nostres sentiments o emocions.

Cal dir que així com Hume és emotivista en relació a la moral altres grans pensadors, com per exemple Sòcrates i Plató, no ho són. Aquests dos autors es decanten per prioritzar l’ importància de la raó en tots els aspectes de la vida humana, també en el de la seva actuació moral. Sòcrates va ser el defensor de l’ intel•lectualisme moral : cal tenir el concepte de bondat per a ser una bona persona. Plató comparteix aquesta idea. Hume no accepta aquest plantejament.

Utilitarisme: En el text veiem clarament com Hume ens afirma que un dels eixos de les nostres conductes és el de la utilitat (“ preferència per les que són útils i beneficioses”). Per això qualifiquem la seva ètica d’ utilitarista. El que es vol dir és que en general tractem d’ actuar buscant que les nostres accions ens siguin beneficioses, útils, tant a cadascú de nosaltres com als demés. Allò que defineix la bondat d’ una acció no està definit prèviament sinó que és conseqüència dels seus efectes sobre mi i sobre els altres.

En el text veiem també com el sentiment que impulsa les accions humanes és el de l' empatia, és a dir, la recerca de la felicitat dels altres. Segons Hume tothom vol la felicitat . La felicitat personal i també dels altres. És el que ell anomena “humanitat” en el text i ho concreta expressament quan diu “aquest sentiment no pot ser altre que una certa felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat”.

Quan en el text Hume ens parla de “virtut i vici” es refereix a allò que anomenem bé o mal, bona o mala conducta. Ell ens afirma que la virtut, és a dir, la bondat moral, consisteix en tenir una conducta útil, és a dir, beneficiosa per els altres. Per això si sóc egoista no sóc una persona virtuosa, és a dir, una bona persona, perquè el meu egoisme no és beneficiós per als altres. I si sóc un mentider tampoc sóc una bona persona perquè perjudico als altres.

Diem que l’ ètica de Hume és relativista perquè, així com Plató ens diria que existeix una definició de Justícia, per exemple, i aquesta definició és única, en Hume no hi ha una definició prèvia del bé i del mal, tot derivarà de la utilitat, del benefici individual i col•lectiu.

Hume es pregunta d’ on surten aquestes tendències que tots tenim a posar-nos en el lloc de l’ altre, és a dir , a l’ empatia. La seva resposta és que forma part de la naturalesa humana i que de fet és així malgrat no poder saber per què és així. Veiem en aquestes afirmacions el seu escepticisme. Un escepticisme molt radical i no tan sols procedimental, com en el cas de Descartes. Aquest autor ho és però des del seu optimisme intel•lectual : està convençut de que amb les seves investigacions arribarà a algun lloc segur. També en la seva ètica, com hem vist, Hume troba que la raó humana té moltes limitacions. No és la raó la base de la moralitat, sinó el sentiment.

La raó o reflexió té la seva funció en la nostra conducta moral : no és el factor determinant però és necessària perquè col•labora en les nostres decisions. Aquest aspecte de la teoria ètica de Hume ho veiem al final del fragment quans ens diu que “la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència”. El que ens vol dir és que els sentiment estableix el fi o objectiu i la raó col•labora, ajuda, en la manera de portar terme el fi. Per exemple, jo puc tenir molt clar que vull ser solidari (els meus sentiments em porten a ser-ho), però és la reflexió la que m’ ajudarà a trobar a la manera més eficaç de ser-ho i en quin moment ho haig de ser.

Per tant, Hume ens diu que “la raó (...) no pot produir per si mateixa l’ aprovació o el blasme morals” perquè l’ aprovació o rebuig moral depenen dels nostres sentiments (recerca de la felicitat personal i dels altres) i no de la raó. La raó o reflexió és imprescindible també en el nostre comportament moral , però en funció i com ajuda dels sentiments morals.