Districte Universitari de Catalunya Proves dʼAccés a la Universitat. Curs
2009-2010
Història de la filosofia
Sèrie 1
Escolliu UNA de
les dues opcions (A o B).
Opció A
Però l’argument més fort contra la intervenció
de la col·lectivitat en la conducta purament personal és que, quan hi intervé,
és molt probable que ho faci malament i fora de lloc. En qüestions de moralitat
social, de deure envers els altres, l’opinió del públic (és a dir, la de la
majoria dominant), tot i que sovint és incorrecta, encara amb més freqüència sol
ser correcta, perquè en aquestes qüestions el públic no fa més que jutjar
els seus propis interessos, és a dir, de
quina manera l’afectaria un determinat tipus de conducta, si se’n permetés la
pràctica. Però l’opinió d’una majoria imposada com a llei a la minoria, quan es
tracta de la conducta personal, és tan probable que sigui correcta com incorrecta,
perquè en aquestes ocasions «opinió pública» significa, en el millor dels casos,
l’opinió d’uns quants sobre el que és bo o dolent per a altres; i, molt sovint,
ni tan sols no significa això, ja que el públic, passant per alt amb la més
perfecta indiferència el plaer o la conveniència d’aquells la conducta dels quals
censura, només considera la seva pròpia preferència. Hi ha moltes persones que
consideren com una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la
prenen com un ultratge als seus sentiments; com aquell fanàtic religiós que,
acusat de tractar amb menyspreu els sentiments religiosos dels altres, responia
que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en el seu
culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d’una
persona vers la seva pròpia opinió i el d’una altra que se senti ofesa perquè
es professa
aquesta opinió; com tampoc no n’hi ha entre el desig d’un lladre d’agafar una
bossa i el desig que el seu posseïdor legítim té de conservar-la. I les preferències
d’una persona són tan seves com la seva opinió o la seva bossa. John
Stuart MILL. Sobre la llibertat, IV
1. Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat
que tenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt]
a) «conducta purament personal»
b) «paritat»
3. Expliqueu per què Mill pensa que cal posar límits a la intervenció de la
col·lectivitat en la conducta personal i sobre quina base considera que cal
establir aquests límits. (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del
pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament
en el text.) [3 punts]
4. Compareu la concepció de Mill d’allò que fa que una societat sigui justa amb
alguna altra concepció d’allò que fa que una societat sigui justa que es pugui
trobar en la història del pensament occidental. [2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «L’opinió
de la majoria no es pot imposar mai com a llei a una minoria». Raoneu la
resposta. [2 punts]
Opció B
Sóc, doncs, una
cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho he dit: una
cosa que pensa. I què més? Miraré de buscar més intensament en la imaginació per
a esbrinar si no sóc alguna cosa més. Certament, no sóc aquesta combinació de membres
que anomenem cos humà […] perquè ja he suposat que […] això no era res; i,
tanmateix, sense canviar aquesta suposició m’adono que no deixo d’estar segur
que jo sóc alguna cosa. […] Sé que jo
existeixo, i vull saber què és aquest «jo» que sé que existeix. És clar que la
concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no
sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les
coses que la meva imaginació es figura. I els mateixos termes «figurar-se» i
«imaginar» m’adverteixen el meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés
ser alguna cosa, perquè imaginar és contemplar la figura o la imatge d’una cosa
corpòria. Ara bé: sé del cert que jo existeixo i sé també que totes les imatges
(i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos)
potser són només somnis o quimeres. En conseqüència, veig clarament que és tan
absurd dir «usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc»
com ho seria dir «ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però
com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus
somnis me la presentin amb més veritat i evidència». Així doncs, sé amb certesa
que res del que puc comprendre per mitjà de la imaginació no pertany al
coneixement que tinc de mi mateix, i que cal que allunyi el meu esperit
d’aquesta manera de concebre, per tal que
ell mateix pugui conèixer distintament la seva pròpia naturalesa.
René DESCARTES. Meditacions metafísiques, II
1. Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat
que tenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt]
a) «imaginació»
b) «cosa corpòria»
3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i de la comparació que s’hi
estableix: «és tan absurd dir “usaré la meva imaginació per a conèixer més
distintament què
sóc” com ho seria dir “ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera,
però com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els
meus somnis me la presentin amb més veritat i evidència”». (En la resposta, heu
de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents,
encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
4. Compareu la concepció de Descartes del coneixement amb una altra concepció
del coneixement que es pugui trobar en
la història del pensament occidental. [2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Per a
conèixerme a mi mateix, per a saber quina mena d’entitat sóc, només em cal usar
la reflexió i el raonament». Raoneu la resposta. [2 punts]
