Disidencia. Un héroe ante nuestros ojos

 

En 1936, una multitud de personas asistía los fastos de estreno de un buque de la Escuela de la Marina alemana, en Hamburgo. Llegado el momento, la multitud levantó sus brazos al unísono, realizando el saludo nazi. Salvo uno de ellos, que permaneció con los brazos cruzados. Ha estado en el anonimato hasta 1991, cuando su hija lo identificó.

Era August Ladmesser, un trabajador del astillero de la ciudad, que ingresó en el partido Nazi en 1931, y fue expulsado cuatro años después, por casarse con una mujer judía llamada Inma Eckler. Por ello, fue enviado a la cárcel –después de la instantánea y de haber visto nacer a sus dos hijas- por deshonrar a la raza. Su mujer también fue detenida, y sus hijas, separadas. Cuando Ladmesser salió de prisión en 1941 fue enviado a la guerra, donde se perdió su rastro.

Una de sus hijas escribió la historia de su familia, y de cómo fue separada por el régimen nazi. Ahora, esta fotografía ha vuelto a ser rescata del olvido, gracias a las redes sociales. Tal y como publica The Washington Post, la instantánea se ha difundido a través de una página de facebook, que ha rescatado la historia de esta familia, convirtiendo a Ladmesser en todo un héroe.

Fonts informatives : premsa i facebook

Més exercicis sobre Descartes

Tot el que he rebut fins ara com a més cert i més segur, ho he après dels sentits o pels sentits; ara bé, he experimentat, de vegades, que els sentits m’enganyaven, i és prudent no fiar-se
mai completament dels qui han enganyat una vegada.

Però, potser, tot i que els sentits ens enganyen alguna vegada, pel que fa a coses molt poc sensibles i molt remotes, se’n troben, tanmateix, moltes altres de les quals no es pot dubtar raonablement, per bé que les coneguem pel seu mitjà, com, per exemple, que sóc aquí, assegut a la vora del foc, amb una bata i amb aquest paper a les mans, i coses per l’estil. I com podria negar que aquestes mans i aquest cos siguin meus? Si no és que potser em comparo a certs insensats, el cervell dels quals és tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren constantment que són reis, quan són molt pobres, que porten vestits d’or i porpra, quan estan completament nus, o que s’imaginen que són atuells o que tenen el cos de vidre? I ara! Aquests són bojos, i jo no seria pas menys extravagant si em regís pel seu exemple.

De tota manera, he de considerar aquí que sóc home i, consegüentment, que tinc el costum de dormir i de representar-me en somnis les mateixes coses o, de vegades, coses menys versemblants que aquests insensats quan estan desperts. Quantes vegades no hauré somiat durant la nit que era en aquest lloc, vestit, a la vora del foc, encara que fos completament nu dins del llit? En aquest moment estic convençut que no estic adormit quan miro aquest paper, que aquest cap que moc no està gens ensopit, que sento aquesta mà i que l’allargo intencionadament i expressament: el que s’esdevé en el somni no sembla en absolut tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-ho bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il•lusions d’aquesta mena. Aturant-me en aquest pensament, veig tan clarament que no hi ha cap indici cert pel qual es pugui distingir amb claredat la vetlla del somni, que n’estic astorat; i el meu estupor és tan gran que gairebé és capaç de persuadir-me del fet que dormo.Descartes, Meditacions Metafísiques I, 3,4,5
 
Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre cinc i quinze paraules en cada cas): [1 punt]

a) he experimentat, de vegades, que els sentits m’enganyavenEquivocitat dels sentits : la informació que ens donen ha de ser revisada per el pensament.
b) el meu estupor és tan gran que gairebé és capaç de persuadir-me del fet que dormo. 
Un del motius del dubte : dificultat per a distingir la vigília del somni.
Exercici 3 de Selectivitat: per què diu Descartes veig tan clarament que no hi ha cap indici cert pel qual es pugui distingir amb claredat la vetlla del somni, que n’estic astorat?Escriviu les idees amb les que redactaríeu la resposta

Reflexió de Descartes sobre el coneixement humà.
Objectiu : aconseguir la seguretat de la validesa dels coneixements
Recurs : el dubte metòdic.
Qüestionament de les informacions que provenen dels sentits.
Qüestionament sobre la possibilitat de diferenciar entre somni i vigília.
Racionalisme.
Modernitat : triomf de les capacitats humanes d’ investigació. Gir sobre nosaltres mateixos.
Referències : Plató.Hume.

Hume. Exercici 3 de Selectivitat

Proves d'accés a la Universitat. 
Curs 2006-2007  Història de la Filosofia

Estem determinats a suposar que el futur s’assembla al passat únicament pel costum. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al seu efecte habitual, i s’anticipa a la vista concebent el moviment de la segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament i de forma independent de l’experiència, que em condueixi a treure una conclusió com aquesta; i fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits d’aquesta classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada. Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?     David HUME. Resum del tractat de la naturalesa humana

3. Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.   [3 punts]

Hume ens fa aquesta afirmació perquè des del seu escepticisme ell defensa que és impossible per a la nostra raó demostrar que si es dóna una situació (causa) determinada necessàriament s’ hagi de donar una altre (efecte) conseqüència de l’ anterior. Està negant, doncs, la idea de la causalitat.

Veiem en aquest text com Hume es planteja la idea de la causalitat (bola de billar que es mou …moviment de la segona bola). Hume analitza aquesta idea (tant important en el nostre pensament i en el pensament científic) perquè tracta d’ esbrinar la seva validesa lògica, és a dir, si realment es pot defensar la seva validesa racional o lògica, tal com podem defensar, per exemple , la validesa lògica o racional dels raonament matemàtic. Hume nega la validesa racional de la idea de la causalitat.

L’ argument que utilitza per a negar la validesa de la idea de la causalitat el basa en el seu criteri de veritat (tants sols és vàlida aquella idea que es confirmada per alguna impressió). Al text veiem com ens diu que els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. No percebem les seves qualitats sensibles. Amb aquestes paraules ens vol dir que no podem demostrar experimentalment que necessàriament un fet (causa) hagi de ser seguida per un altre fet (efecte).  Segons aquest autor allò que es pot demostrar en relació a la relació causa-efecte és una connexió successiva (sempre veiem junts A i B, el foc i el fum, per exemple) però no podem demostrar una connexió necessària entre A i B (si es dóna un necessàriament s’ ha de donar l’ altre)

Que Hume utilitzi aquest criteri ens mostra el seu empirisme (No percebem les seves qualitats sensibles) i la seva distància del racionalisme de Descartes : aquest prioritzava sempre la reflexió per davant de la informació dels sentits.

No és la idea de la causalitat l’ única idea central  que Hume sotmet a anàlisi : també ho fa amb idees tant importants per al nostre pensament i la nostra cultura com el mètode inductiu, la idea del jo, la idea de Déu i la del món físic. El resultat de les seves reflexions ens mostra el seu escepticisme radical perquè acaba negant sempre la validesa d’ aquestes idees.

Si la relació de causalitat no és demostrable, per què tothom la dóna per vàlida?  Hume ens ho explica al text  : la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al seu efecte habitual. És el nostre costum o hàbit, la nostra experiència personal i col·lectiva la que ens porta a suposar que si es dona A es donarà B. Nosaltres creiem que serà així. Hume diferencia entre creença i demostració. Creiem que demà sortirà el sol, però no ho podem demostrar. Però, per una altra banda, si coneixem dos dels tres angles d’ un triangle podem demostrar el tercer, no direm creiem que el tercer fa…

Si parlem de la idea de causalitat ens estem referint al que ell anomena qüestions de fet, és a dir temes experimentals. Ell diferencia entre les qüestions de fet i les relacions d’ idees. Les primeres són aquelles afirmacions que fem sobre els fets experimentals, en aquest terreny la demostració és sempre a posteriori (cal comprovar) i en mols casos impossible (si parlem del futur). A les relacions d’ idees estem parlant de raonament matemàtics o lògics : aquí sempre és possible la demostració i aquesta no és experimental sinó lògica. En el text veiem com Hume tracta solament de manera directa sobre qüestions de fet.

Podem dir també que en el text (fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits) veiem una crítica del mètode inductiu : haver vist molts casos particulars no ens permet fer generalitzacions demostrables.

Hume va voler entendre de quina manera funciona la nostra ment : a aquest esforç de recerca l’ anomenem psicologisme. És per això que al text ens diu estem determinats a suposar, volent dir que la nostra ment, la nostra naturalesa ens porta a actuar d’ aquesta manera.

Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»?  Perquè ell no comparteix l’ optimisme de Descartes. Aquest tenia una confiança il·limitada en les possibilitats de la raó humana (tant sols ens cal un mètode). Hume és escèptic, no tàctic com Descartes, sinó radical i arriba a la conclusió de que la raó té moltes limitacions, que hi ha moltes coses que no pot demostrar. I en aquest cas la nostra ment substitueix la raó per la creença perquè en refiem de la nostra experiència, del nostre hàbit o costum.

«No hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada» : Hume ens fa també aquesta afirmació perquè com a Il.lustrat que és tracta de revisar moltes de les idees que la gent dóna com a indiscutibles, per a així clarificar-les, tal com tractaven de fer els il.lustrats del segle XVIII.

Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada»?

Perquè ell vol defensar que no és possible demostrar (tal com si podem fer en el saber matemàtic) que el futur serà d’ una determinada manera, o que a un fet A (causa) l’ hagi de seguir un fet B (efecte). I ell defensa aquesta opinió per a fer-nos veure que cal ser més escèptics en relació a les possibilitats de la nostra raó : té moltes més limitacions de les que pensem i en molts aspectes de la nostra vida ens basem més en creences que en demostracions (creiem que demà sortirà el sol, creiem que sempre el foc cremarà...)

David Hume pwp

David Hume

View more presentations from Jesús Gómez